L'ascensor

Un cop dins l’ascensor no va poder evitar el reflexe del mirall i es va arreglar el nus de la corbata. Arribava amb deu minuts de marge. Havia de ser puntual, però no volia semblar desesperat, tot i que després de tant de temps a l’atur, si que n’estava una mica.

L’anunci deia que l’empresa es dedicava a la investigació científica. Ell hauria de contactar amb els metges per coordinar els grups de treball. Semblava interessant i estava ben pagat.

Va taral·lejar una cançoneta i va tornar a mirar per quin pis anava. Allò era impossible, els pisos es succeïen amb una velocitat increïble, dos-cents, dos-cents u,...

Instintivament es va eixugar les mans al darrere dels pantalons, va respirar fondo i li va semblar que la velocitat minvava. Els números finalment es van aturar al nou-cents noranta-nou, però l’ascensor encara va continuar pujant una bona estona.

Quan es van obrir les portes una llum blanquíssima el va envoltar. La sala era immensa, però l’ambient era càlid i acollidor. Ningú va parlar però ell va saber el que desitjaven i, amb docilitat, es va despullar i es  va estirar a la llitera, preparat per la primera anàlisi.

 

Amb aquest relat he participat al I Cèrtamen de MIcro-relats Fantàstics i de Terror de les Cotxeres de Sants. Felicitats als finalistes i al guanyador.