Monozigòtics: bessons que procedeixen de la bipartició precoç
d’un embrió, que dóna com a resultat dos individus genèticament idèntics.
Com cada matí corre per agafar el metro, baixa els
esglaons de dos en dos mentre el senyal acústic l’avisa que les portes són a
punt de tancar-se, esquiva un parell d’homes amb maletí i, com cada matí, sent
com les portes li freguen el nas i el deixen plantat a l’andana. Llavors el veu, dret dins del vagó, mirant-lo amb els seus
mateixos ulls, amb la seva pròpia cara, amb el seu nas, els seus llavis i fins
i tot la seva piga a la galta esquerra. No, no és cap reflex seu al vidre, ni cap
miratge; és simplement el seu doble, mirant-lo amb la boca oberta, a
punt de dir alguna cosa i desapareixent després dins la foscor del túnel.
En Jaume sempre havia tingut una vaga sensació de
mancança, com si hagués perdut alguna cosa. Ficava les mans a les butxaques
mirant de trobar el forat pel qual li havia
escapat el que fos que li faltava. No ho sabia explicar però se sentia incomplet;
com l’amputat que encara pot sentir el membre perdut, com l’orfe que continua
esperant que el pare l’acotxi cada nit. Sempre havia sabut que li mancava una
meitat i ara no pot deixar de pensar en aquell desconegut que, per força, ha de
ser el seu bessó, aquell que ell no sabia que tenia però que sempre ha trobat a
faltar, aquell que la mare negarà un cop i un altre que hagi existit mai. Però,
quina altra explicació pot haver-hi?